La internacionalització de l’educació ja és, en aquests moments, una realitat que s’ha convertit en una necessitat.
Aquesta és una afirmació àmpliament compartida per la comunitat educativa internacional, més encara pels titulars i representants de les institucions d’educació superior, potser, si és possible, amb més insistència a l’àmbit iberoamericà.
A què correspon aquesta necessitat i constrenyiment? En primer lloc, com afirmen alguns dels autors les col·laboracions dels quals formen part d’aquest text, com a conseqüència de la globalització econòmica i comercial que viu la nostra regió: una economia que encara continua sent presonera, en bona mesura, de les commodities, més ben dit de la «maledicció de les commodities», que contribueixen amb importants ingressos de la venda de matèries primeres els preus de les quals no controla, circumstància que li fa patir crisis cícliques, una economia que busca en el coneixement i en el desenvolupament de competències un futur millor i més estable per a tots, superant amb això els seus baixos nivells de competitivitat; objectiu que fins ara gairebé no ha pogut assegurar per culpa del mecanisme primari, tàctic i feble que suposa aportar mà d’obra amb baixa qualificació i barata. Les maquiles no representen el nostre futur.
L’horitzó és esperançador, la realitat no tant a causa de la multiplicació d’institucions d’educació superior que pateix la regió, que s’ha convertit en líder mundial en aquest creixement desaforat que es produeix juntament amb l’escassetat de normes reguladores i d’homologació.
Un escenari en què la internacionalització es convertirà en un component regulatori i qualificador. Un objectiu en què no estalviarem esforços.