Interculturalitat

Convençuts que l'educació és capaç d'afrontar els nous reptes de la ciutadania múltiple, d'una ciutadania identitària dinàmica, però sense ser tan ingenus de creure que les institucions educatives, per si soles, puguin aconseguir l'autèntica inclusió que proposa la interculturalitat; aquesta, sens dubte, ha de contemplar des de plataformes més àmplies i complexes, perquè suposa treure a la llum els conflictes subjacents en la nostra societat, vinculats a situacions que van més enllà del sistema educatiu, perquè les diferències no només són culturals, sinó econòmiques, socials i polítiques, que són les que veritablement separen les persones, no el color de la pell, ni la religió, ni l'idioma. Per això, lluny de ser considerada l'educació com un instrument utilitarista que respongui a les demandes de la globalització econòmica, ha de significar un compromís ètic amb l'equitat, la justícia social i els drets humans.

Apostem per la interculturalitat, entesa des de la pedagogia com un principi, i no com una nova disciplina. I, si considerem la interculturalitat com a principi, sembla evident que hagi impregnar tot el sistema educatiu, i no funcionar només amb alguns sectors o alumnes concrets. El Consell d'Europa, en el Llibre Blanc sobre el diàleg intercultural (2008) ja declarava que l'educació intercultural hauria de tenir en compte la pluralitat i la diversitat a tots els nivells: organitzatiu, continguts, programes i mètodes ... En totes les assignatures s'havia introduir el fet pluricultural i analitzar de manera crítica, independentment de la presència física d'alumnes de diverses cultures. Per aquesta raó creiem que l'educació intercultural és una gran ocasió per construir i reconstruir contínuament la manera de fer educació.

Ens decantem per una educació intercultural progressista i crítica que no està en contra de l'eficàcia ni de l'excel · lència, com s'ha afirmat des de posicions tecnòcrates neoliberals, però no vol aconseguir a costa de qualsevol conseqüència negativa en la formació integral de l'alumne com a ciutadà democràtic . Educació intercultural com normalitat educativa, com a cultura de base, com renovació cultural, com a perspectiva d'un nou humanisme, però sobretot com un esperançador camí cap a la inclusió. Més en aquests moments en què, sent veritat que la interculturalitat representa un canvi i una riquesa per a tots, l'experiència quotidiana es resisteix a donar la raó als que així pensen (pensem), perquè demostra que els grups minoritaris són víctimes de prejudicis, racisme, intolerància i altres atacs contra la dignitat humana.

Per això, no podem parlar de la construcció d'una societat intercultural sense tenir en compte la pràctica democràtica i la participació ciutadana; i per això la col · laboració entre la comunitat escolar i els centres educatius és fonamental. Però, en tot cas, tinguem present que l'educació intercultural ni és la panacea ni és un instrument més; és una esperançadora aposta, difícil de portar a la pràctica, però és educar segueix sent la tasca més difícil i important de la nostra existència.

En aquest monogràfic es tracten les anteriors idees i altres que creiem seran d'utilitat per a la reflexió i l'acció de docents i altres professionals que treballen dia a dia per ampliar la teoria i la praxi de la interculturalitat.

Accés directe a la publicació completa: http://revistas.um.es/reifop/issue/view/12811