El problema de l’abandonament afecta directament la qualitat dels centres de formació, sobretot pel que fa al repte que significa aconseguir un sentiment de pertinença i d’integració de l’estudiantat respecte a la institució. Aquest sentiment és per Negre (1975) un dels factors que més influeixen en la persistència en els estudis. Les investigacions a partir dels anys noranta han demostrat que hi ha una gran quantitat de variables lligades a l’abandonament dels estudis, tal com classifica Bourdages (1996):
- Demogràfiques: edat, sexe, estat civil, origen ètnic, origen social.
- Contextuals: família, ocupació, condicions materials condicions geogràfiques, canvis vitals.
- Institucionals: curs, ajuda pedagògica rebuda, treballs, tutoria i consell.
- Característiques de la persona que aprèn: estil d’aprenentatge, antecedents escolars, motivació, percepció dels cursos oferts i els currículums.
També, tenint en compte les últimes apreciacions dels acords de Bolonya sobre l’Espai Europeu d’Educació Superior que demanen més altes taxes de rendiment i d’èxit en els estudis, hi ha altres variables que intervenen no menys importants, com podrien ser (Beaupère et al. , 2007) l’organització dels estudis, la jerarquització de les especialitzacions i els títols, i les dificultats i obstacles amb què els estudiants es troben no només en els cursos sinó també una vegada surten al mercat de treball.
Els investigadors i els teòrics de l’abandonament universitari tracten diversos elements que podríem resumir a continuació. D’entrada, cal distingir dos tipus de determinants: els socials i els econòmics o macrosocials, i els individuals, o més personals o microsocials. Entre els primers hi caben moltes maneres d’enfocar l’abandonament. D’una banda, l’anàlisi de la democratització (i, per tant, la massificació) de l’ensenyament superior, la selecció oculta per classe social i per nivell, el pes de la formació prèvia a la universitat, el paper de l’orientació i els obstacles inevitables d’una orientació mal enfocada, i, d’altra banda, les diferents filosofies de l’oferta universitària, no sempre desinteressades ni prou obertes. Entre els segons determinants, els individuals, es destaquen: les conseqüències de la teoria del capital humà (que no sempre coincideix amb els objectius professionalitzadors de les universitats), el temps que dedica una persona a cursar la secundària, que influeix notòriament en l’abandó ; l’orientació de l’oferta a l’alumnat perquè construeixi el projecte personal i de vida, la tipologia de cada estudiant i com experimenta la vida acadèmica i altres determinants, entre els quals destaquen els familiars.
Aquest projecte té per finalitat analitzar en quina mesura els factors personals, socials i acadèmics destacats per la literatura es manifesten en els estudiants que abandonen les titulacions a la Universitat Autònoma de Barcelona. Conèixer amb profunditat aquests factors és fonamental per planificar accions tutorials personals i institucionals, a més d’orientar les activitats de transició secundària-universitat que s’estan realitzant. Es tracta, per tant, de delimitar el perfil de l’estudiant que abandona la universitat o canvia de carrera tenint en compte les característiques personals i els factors contextuals, socials i institucionals (incloent els pedagògics).
Cal analitzar els factors interns que acompanyen la conducta d’abandonament, tracten de delimitar les expectatives, percepcions, actituds i opcions personals. El seu coneixement permetrà ajustar millor les accions d’orientació i tutoria que es programin, al mateix temps que clarificar els factors subjectius de l’abandonament.