Relacions de poder i empoderament docnet per a la innovació educactiva

La demanda pel canvi i el millorament educatiu mai s'havia posicionat tan fortament en la història de Xile com ho ha fet durant l'última dècada. El sorgiment de la Societat del Coneixement, sumada a les nombroses revoltes estudiantils i socials, han posat a l'educació en el punt de mira de l'opinió pública i l'agenda política. La Innovació Educativa – entesa com qualsevol canvi en els processos d'ensenyament-aprenentatge orientat al millorament educatiu – se situa com un concepte fonamental en el qual els docents es converteixen en peça clau com a agents de canvi.

Paradoxalment, el sistema educatiu ha avançat cap a un model de reformes basades en estàndard que, mentre explícitament es plantegen com un mecanisme que intenta donar major autonomia a les comunitats educatives convertint-les en protagonistes del seu propi millorament, en realitat, es consoliden com a mecanismes rígids que pressionen als establiments i als docents a desenvolupar el seu treball sota una racionalitat instrumental. En aquest context, la dificultat d'innovar es torna evident, perquè el canvi requereix de professionals apoderats que aconsegueixin superar les barreres imposades pels estàndards educatius.

L'objectiu d'aquest estudi és identificar, des d'un paradigma sociocritic i transformatiu, la influència que tenen les relacions de poder que s'exerceixen sobre els docents d'escoles i liceus a Xile i l'apoderament docent en els processos d'innovació educativa. Entenem les relacions de poder com a intents d'una persona o institució per controlar les accions d'uns altres – en aquest cas, l'acció pedagògica dels docents – i l'apoderament com el procés dels docents per a recuperar el control sobre les pròpies accions.

Per a complir amb els objectius, desenvolupem una metodologia mixta seqüencial i transformativa en dues fases. En una primera fase hem elaborat Produccions Narratives amb nou docents, mitjançant les quals vam conèixer innovacions educatives pròpies del seu treball, les relacions de poder associades i les seves formes d'apoderament i resistència. Construïm sobre la base d'elles les categories d'anàlisis per a la segona fase, una enquesta aplicada en escoles i liceus a Xile, rescatant i enaltint així la veu dels docents.

Els resultats indiquen que el rol exigit als docents pel sistema educatiu i les seves institucions dista del que els professors consideren com a ideal. El currículum educatiu, les avaluacions estandarditzades d'aprenentatge i els estàndards d'acompliment docent s'han convertit en mecanismes de pressió constant per als docents, i els establiments i els seus directius han format estructures per a transmetre i reproduir aquesta pressió. Així, els docents consideren la innovació educativa com una resistència o fugida d'aquestes obligacions, la qual aconsegueixen apoderant-se individual i col·lectivament. Les diverses relacions de poder i processos d'apoderament docent incideixen en com es desenvolupen les innovacions educatives, en els seus orígens, objectius, objectes de canvi i sostenibilitat.

Concloem que per a orientar el canvi educatiu en una direcció adequada i sostenible ha d'haver-hi un canvi d'estructures que abasti al sistema, les institucions, els docents i l'acadèmia. El sistema educatiu ha de flexibilitzar els seus estàndards per a permetre un desenvolupament local i contextualitzat, mentre que els establiments han de generar climes de lideratge distribuït, confiança i alt sentit de pertinença. Els docents necessiten, per part seva, generar majors processos de reflexió crítica que els permetin apoderar-se sobre el seu treball, i sustentar aquests processos sobre un apoderament col·lectiu mitjançant estratègies de treball col·laboratiu, asociativitat i col·legialitat. Finalment, en l'acadèmia tenim la responsabilitat de disminuir la bretxa entre la recerca teòrica i la pràctica educativa, potenciant la recerca participativa i la retribució contextualitzada.

La tesi ha obtingut un Excel·lent Cum Laude.