Aquest article investiga els vincles que l’artista Gerhard Richter estableix entre la fotografia i la pintura al llarg de la seva trajectòria artística, iniciada a partir dels anys seixanta. Des de llavors, l’objectiu de Richter ha estat construir imatges, tant pictòriques com fotogràfiques, ja siguin borroses o nítides, geomètriques, abstractes o figuratives. El món que pinta Richter està format per situacions banals, per persones anònimes, per paisatges coneguts, i això ens fa sentir còmodes com a espectadors, perquè sembla que Richter estigui creant un arxiu de llocs coneguts, de moments amb els quals podem connectar des de la nostra subjectivitat.
El fet que gran part de les imatges siguin borroses ens mostra que no està pintant fotografies, sinó que està construint imatges a partir de la fotografia i mitjançant la pintura; però el que tenim davant nostre no és ni una cosa ni l’altra. Precisament, la riquesa de la seva proposta artística rau en el fet de situar-se en aquesta zona intermèdia entre la fotografia i la pintura, entre la figuració i l’abstracció, entre allò subjectiu i allò col·lectiu.
Richter crea un registre extens i variat de diferents tipologies d’imatges, que formen part del nostre univers quotidià, i que, pel fet de ser pintades, prenen cos, creant a poc a poc una realitat simulada, un arxiu vast i estètic on ens podem veure reflectits, interpel·lats, seduïts. L’arxiu d’imatges de Gerhard Richter ens convida, de fet, a preguntar-nos sobre la nostra relació amb el món i amb les seves representacions.