L’abandonament universitari català
Els resultats de la recerca suggereixen la importància de contextualitzar les estratègies de retenció per satisfer les necessitats particulars de les titulacions, facultats i universitats.
David Rodríguez, membre de l’EDO-UAB, ha publicat una entrada al UAB divulga sobre un estudi del l’abandonament universitari català des d’un enfocament transnacional, publicat recentment a la revista Studies in Higher Education.
L’objectiu d’aquesta investigació és analitzar en profunditat la forma en què s’està estudiant i abordant l’abandonament en diversos contextos, amb la finalitat d’ajudar a dissenyar accions per augmentar la retenció i el rendiment dels estudiants en les institucions d’educació superior (IES). En particular, s’ocupa de les causes més comunes d’aquest fenomen a Amèrica, Europa i, més concretament, a Espanya i a Catalunya, i il·lustra la dificultat de mesurar l’abandonament a causa de la utilització de diferents fórmules i conceptes, tals com deserció, retenció i taxa de supervivència, entre altres.
Els resultats suggereixen la importància de contextualitzar les estratègies de retenció per satisfer les necessitats particulars de les titulacions, facultats i universitats, així com comprendre la influència potencial de les polítiques nacionals, les prioritats de gestió, les tradicions d’aprenentatge i cultures organitzatives. Les evidències obtingudes justifiquen la necessitat de millorar les pràctiques d’orientació professional i de repensar les polítiques específiques vinculades a l’accés a la universitat, la tutoria i els programes de beques, amb la finalitat de contrarestar les principals causes d’abandonament universitari.
La revisió internacional realitzada ofereix evidències suficients per indicar que, malgrat la gran diversitat de metodologies d’investigació, l’abandonament universitari té un impacte sever en les vides dels estudiants i en la de les seves famílies i, conseqüentment, en les competències de la població activa de cada país.
La retenció és considerada, per tant, com un factor determinant del prestigi, la credibilitat i l’estabilitat econòmica de les universitats i, en conseqüència, del sistema universitari. Les polítiques de retenció no han d’enfocar-se únicament al desenvolupament d’algunes competències i a promoure el suport institucional, sinó que han d’implicar també millores en la qualitat dels contextos i processos educatius.
Per a més informació: http://goo.gl/tSG4O8
Comparteix a les xarxes:
